Sorolla

Organitzada pel Palau Martorell en col·laboració amb el Museu Sorolla i la Fundació Museu Sorolla, i comissariada per Blanca Pons-Sorolla i María López, l'exposició reunia 193 olis de petit format sobre taula, cartró i altres suports de la col·lecció del Museu Sorolla.

Al llarg de la seva vida, Joaquín Sorolla va pintar prop de dos mil d'aquests petits olis. Els anomenava apunts, taques o notes de color: un format cada cop més utilitzat pels grans artistes del segle XIX, que permetia recollir amb rapidesa idees i impressions en obres independents que anaven més enllà d'un simple esbós.

Sorolla les conservava al seu estudi cobrint parets senceres; aviat va començar a emmarcar-les, i van tenir presència destacada a totes les seves exposicions. Petites en mida però grans en audàcia, contenen ràfegues del Sorolla més brillant.

El recorregut resseguia tota la trajectòria de Sorolla en tres capítols. Formació i consolidació (1880-1903): dels anys de formació a València a Roma i París, i després Madrid, fins que — amb Sol de tarda (1903) — considera que definitivament ha trobat el seu estil. Els primers apunts mostren la influència de Fortuny i dels italians, i els petits formats guanyen a poc a poc independència: un instrument paral·lel, experimental — sobretot, una manera de mirar.

La maduresa artística (1904-1911): la primera exposició monogràfica a la galeria Georges Petit de París (1906), girada cap als temes que li ofereixen els majors desafiaments visuals — les variacions de la llum al llarg del dia i de les estacions, el color de les ombres, els reflexos i transparències de l'aigua — amb el mar i les platges com a escenari més ric. Després vindrien les grans exposicions internacionals: Alemanya, Londres i, el 1909, la Hispanic Society de Nova York, seguida de Buffalo, Boston, Chicago i St. Louis, on les seves notes de color es van presentar emmarcades individualment com a obres plenament autònomes.

Plenitud (1912-1919): mentre el gran encàrrec dels murals per a la Biblioteca de la Hispanic Society consumeix la major part del seu temps, Sorolla pinta per a ell mateix, sense la pressió de les exposicions — íntims i silenciosos quadres de jardí i algunes de les més belles escenes de platja. Els darrers apunts de les platges del nord, sobretot Sant Sebastià, mostren una execució cada cop més abreujada: un Sorolla essencial que continua investigant la síntesi visual de les formes a l'aire lliure.