Sobre el Palau
Sempre a la recerca d'inspiració
La combinació de monumentalitat i solemnitat de l'edifici transmet els valors que la institució volia reflexar mitjançant la sencillesa i l'absència d'elements recarregats o barrocs. L'edifici destaca per les seves grans proporcions, la seva simetria i la distribució dels elements decoratius en el cos central de la façana principal.
La història
L'edifici que acollia l'Antiga Societat del Crèdit Mercantil, situat al carrer Ample 11 va ser construït entre el 1886 i el 1900, sota la direcció de l'arquitecte Joan Martorell i Montells. Aliè a les excentricitats modernistes, Martorell va projectar un edifici neoclàssic en el qual s'intueixen els elements noucentistes que varen dominar Barcelona des de principis del s. XIX, sobretot en l'ús mesurat dels elements ornamentals.
El Mercantil va ser adquirit el 1917 pel Banc de Barcelona, en un procés que va durar gairebé dos anys. Tanmateix, el 1920, el Banc de Barcelona, primer banc privat espanyol, va fer fallida tot causant considerables pèrdues a accionistes i clients.
Cap el 1930, l'edifici va ser adquirit per la Càmara de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i es varen dur a terme reformes al seu interior que no van alterar els elements més destacats. Afortunadament, l'edifici no va haver de lamentar danys significatius durant la Guerra Civil (1936-1939), tot i trobar-se ubicat a un barri durament castigat per l'Aviazione Legionaria italiana.
L'any 1901 l'immoble va obtenir el primer premi del Concurs Anual d'Edificis Artístics que concedia l'Ajuntament de Barcelona que, a més de l'estètica, premiava la funcionalitat de l'edifici i la qualitat de la seva construcció; en aquest cas destacava el treball fet en pedra.
La combinació de monumentalitat i solemnitat de l'edifici transmet els valors que la institució volia reflexar mitjançant la sencillesa i l'absència d'elements recarregats o barrocs. L'edifici destaca per les seves grans proporcions, la seva simetria i la distribució dels elements decoratius en el cos central de la façana principal.
Situat davant de la Plaça de la Mercè, l'edifici ofereix unes viste fantàstiques de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè. L'estructura en alçat de la casa, de planta rectangular, comprèn semisoterrani, planta baixa, dos pisos, àtic i terrat.
La façana de l'edifici és tota una demostració d'arquitectura neoclàssica. En ella observem un gran equilibri dibuixat per cinc obertures, distribuïdes de forma uniforme i simètrica al mur. Al cos central, la composició presenta dos alçats de columnes molt diferents: un dòric, que arrenca al balcó del pis principal i comprèn dues plantes, i un altre nivell d'inspiració jònica des de la cornisa sobre la primera planta, fins a l'entaulament que tanca l'obra amb una gran cornisa superior.
L'entrada a l'edifici està presidida per un cap de lleó, símbol de fortalesa i protecció, omnipresent a tota l'arquitectura neoclàssica. A la porta doble de fusta de l'entrada es poden veure les inicials C.O.I., en referència a la Càmara Oficial d'Indústria.
A l'alçada del primer pis i al cos central, estan presents les figures al.legòriques al Comerç i la Indústria que reforcen la funció de la Societat de Crèdit Mercantil. Finalment, abans d'entrar, destaca l'excel.lent treball de forja de la barana, d'estil floral, que integra el símbol del caduceu i les inicials S.C.M de la Societat de Crèdit Mercantil.
La planta baixa
La protagonista d'aquesta planta és, sens dubte, una gran claraboia sostinguda des de dos pisos més amunt, que aporta llum natural a tot l'espai, acompanyada per una ornamentació formada per columnes dòriques.
L'accés principal dóna pas a un vestíbul rectangular d'angles esmussats a través del qual s'accedeix al pati central rectangular i a les zones laterals de l'edifici. L'escala noble, que dóna pas a la planta principal, es troba retirada a un costat, tot atenuant així la seva importància per concedir-la al pati. Està feta amb marbre i ferro forjat a la barana.
A la mateixa planta trobem dues escales més, una allunyada de les vistes de l'entrada que condueix al sòtan i una altra al final de la planta, a l'esquerra, que comunica amb el carrer Còdols i les plantes superiors, que a l'època emprava el servei.
La vidriera de la claraboia
L'element central de la composició és una espècie de roda de carro blau. Es tracta d'una vidriera serena, sense pretensions abstractes que roman en harmonia amb la resta dels elements de l'edifici, dissenyada per a donar servei En la seva composició podem entreveure elements *novecentistas: línies rectes i l'ordre en oposició a les corbes i el caos propi del modernisme.
Seguint el cànon finisecular que imperava en el moment, en l'àmbit creatiu es va donar prioritat a la llum, rebutjant l'abús de dibuixos i buscant l'equilibri entre l'ordre del mosaic i els motius florals.
La planta principal
Seguint el costum del moment, la planta principal era la més important. És aquí on es trobaven les dependències més destacades i la única d'elles amb accés al balcó. Originalment, era la única planta on arribava l'escala noble, tot i que més endavant, es va fer una extensió per unir la resta dels pisos.
Els espais de la planta principal estan distribuïts al voltant del celobert, gràcies a la successió de grans finestrals dobles. Aquest tret, propi de les corrents higienistes, és habitual a palaus de Barcelona del segle XIX i no només aporta llum natural, sinó també majestuositat.