GENERALITAT CATALUNYA

L’any 1995 culminava tot un procés de reconeixement del país cap a Antoni Clavé. Concretament, es van inaugurar al Palau de la Generalitat unes sales que, amb una distribució acurada d’un conjunt d’obres de l’artista, en el decurs dels anys han esdevingut un dels espais més emblemàtics de l’edifici de la plaça de Sant Jaume.

La màxima institució democràtica del país acollia un volum considerable d’obres gràcies al gest generós d’Antoni Clavé, que va decidir fer una donació d’una selecció variada de la seva producció artística. D’aquesta manera, grans pintures matèriques i realitzades sota l’influx de l’informalisme, al costat d’obres amb les textures i l’ús del collage tan propis de l’artista, passaven a formar part dels fons d’art de la Generalitat. Alhora, cal esmentar la remarcable producció gràfica i escultòrica inclosa també en aquella cessió desinteressada.

Sens dubte, el fet que al Palau de la Generalitat hi hagi exposades de forma permanent obres d’Antoni Clavé té una transcendència que va més enllà de l’art i la cultura, si es tenen en compte les vicissituds històriques de la Catalunya del segle xx, especialment a partir de 1939, i la manera com van condicionar el periple vital i artístic d’Antoni Clavé. En aquest sentit, no és sobrer recordar que el mes de febrer de 1939 l’artista es trobava internat en un camp de concentració a Perpinyà, completament desvalgut. Uns antics estables situats a la perifèria de la ciutat rossellonesa que havien estat utilitzats per a la reproducció de cavalls, els Haras, s’havien convertit en un recinte per tancar-hi refugiats polítics, els exiliats republicans vençuts. I el jove cartellista hi experimentava l’inici d’un difícil exili durant el qual, malgrat les circumstàncies de precarietat, gradualment es va anar convertint en un artista internacional a qui l’enyor del seu país no va abandonar mai, però que tampoc no va renunciar a l’esperança d’un canvi que permetés el retorn de la democràcia i les llibertats nacionals.

Així doncs, d’alguna manera, que una part significativa de la producció artística d’Antoni Clavé s’exhibeixi actualment al Palau de la Generalitat és el resultat d’un acte de justícia històrica, sobretot tenint en compte que, en la seva vida, l’exili va tenir-hi una centralitat indiscutible durant quasi quatre dècades. Tant fou així que no seria agosarat assenyalar el seu cas com a evidència de l’ambivalència del fenomen de l’exili, tan indestriable de la pèrdua com indissociable d’un marc obert a oportunitats inesperades. En la figura del nostre artista, aquesta afirmació es fa palesa en la seva primera exposició a la Galerie Vivant de la capital de la Catalunya Nord, que va poder inaugurar ja el 28 de febrer de 1939 gràcies a la col∙laboració de l’artista perpinyanès Martí Vivès. Sens dubte, un cop de sort que va confluir amb un talent artístic que ja no tindria aturador.

Per tant, les obres que es recullen succintament en aquesta secció no només tenen que una validesa estètica indubtable. Són el desenllaç d’un retrobament de l’artista, que no va tornar mai de l’exili, amb el país que havia deixat enrere. Un país que, des de la dècada dels anys vuitanta, maldava per la reconstrucció total de les institucions d’autogovern i la consolidació democràtica. Sens dubte, l’aplec d’aquestes obres –algunes d’elles també reivindicatives políticament– és la plasmació matèrica d’un moment en què el país caminava cap a la institucionalització dels seus drets i llibertats.

​

​

​